Oportunitat perduda

La Universitat de Barcelona (UB) ha aprovat recentment un document que té com a objecte “regular el procediment pel qual s’ha de regir la selecció de personal acadèmic contractat amb caràcter permanent per la Universitat de Barcelona”.

La capacitat de contractar personal acadèmic permanent per part de les universitats fou un dels punts més innovadors de la LOU, que obria una via no-funcionarial de contractació i que permetia una gran autonomia per part de les universitats en el procés de selecció del seu personal. Atesa la ineficàcia demostrada abastament del procés tradicional de contractació, a causa tant de la rigidesa del sistema com de la corrupció generalitzada, la nova via donava esperances de què, finalment, hi hauria la possibilitat de fer les coses ben fetes. Això vol dir, un procés de contractació àgil, obert, internacional i destinat a captar els millors acadèmics i investigadors.

Malauradament, però, en el document sobre la normativa de selecció de personal acadèmic de la UB, totes aquestes expectatives queden trencades. El document consisteix bàsicament en repetir el sistema funcionarial, i en alguns aspectes és encara pitjor. Passo a continuació a comentar alguns dels punts més desafortunats, des del meu punt de vista.

1. El mateix fet que per a concursar a una plaça s’hagi de superar una prova o examen, amb pagament de drets d’examen inclosos, és totalment ridícula i va en contra de la pràctica habitual en totes les universitats de prestigi d’arreu. Si mirem com ho fan les millors universitats del món veurem que no es demana més que el CV i cartes de recomanació, més una entrevista personal i/o una exposició oral del treball de recerca.
2. Als aspirants estrangers se’ls demana la homologació dels títols. De nou, això no es demana a les millors universitats i és un tràmit costós, llarg, i totalment innecessari.
3. Es demana també als aspirants l’acreditació del coneixement de la llengua catalana, així com un coneixement adequat del castellà. Però també es diu que excepcionalment es podrà demanar al rector l’exempció d’aquest requisit en base al seu CV. Així doncs, per què es demana? És clar que els professors de la UB han de tenir un coneixement adequat del català i el castellà, però això no es pot posar com a requisit per poder sol·licitar una plaça, ja que d’aquesta manera es deixen fora molts candidats qualificats, i en particular la majoria d’estrangers. El que sí ha de procurar la UB és que el professorat contractat, i no només aquest sinó tot el seu personal, assoleixi un coneixement adequat de català i castellà dins un termini raonable a partir de la seva contractació.
4. També es demana “Disposar de l’acreditació externa prevista per la llei per accedir a la categoria corresponent”. De nou, una altra trava innecessària i que fa el procés més rígid i tancat. L’informe de l’AQU, o de qualsevol altra agència o comissió pot ser útil per dur a terme la selecció de les sol·licituds presentades, però no pot de cap manera posar-se com a requisit previ per poder presentar-se a una plaça.
5. La mateixa presentació de sol·licituds requereix el comprovant del pagament dels drets d’examen, i de fotocòpies compulsades de documents. Altra vegada, més entrebancs innecessaris. La verificació de l’autenticitat dels documents s’ha de fer, en tot cas, un cop feta la selecció, i no pas abans.
6. Pel que fa a la composició de les comissions de selecció, aquestes estaran formades per “dos vocals .... nomenats per rector o vicerector en qui delegui, a proposta del departament al qual estigui adscrita la plaça” i “Dos vocals.... a proposta del centre al qual estigui vinculada la plaça”. Tot i que es diu que “En cap cas podran formar part d’una comissió més de dos membres del departament al qual estigui adscrita la plaça convocada”, a la pràctica serà el mateix departament, via la facultat o centre corresponent, qui decidirà qui forma part de les comissions. En les millors universitats són, efectivament, els mateixos departaments qui fan la selecció del seu personal, però en el cas de la UB això encara no és possible. La realitat és que en molts departaments de la UB, si la selecció la fes el mateix departament, no estaria garantida la selecció del personal més qualificat. Altrament, el més probable és que es contractessin les persones no pas per criteris estrictament d’excel·lència acadèmica, sinó pel fet de ser de la casa, o per qualsevol altra raó extra acadèmica. Aquí i en aquest moment, la selecció l’haurien de fer especialistes de reconegut prestigi internacional tan allunyats del departament en qüestió com sigui possible.
7. Es diu també que “Totes les proves seran públiques...”. Al contrari, la composició de la comissió hauria de ser secreta fins després d’haver fet la selecció per tal d’evitar pressions i influències externes.
8. Pel que fa a la presentació dels candidats i al desenvolupament de les proves, es repeteix el sistema tradicional d’oposicions. Aquest sistema és no només humiliant pels candidats (es demanen CINC còpies d’un munt de documents innecessaris, i exemplars de publicacions i documents acreditatius), sinó totalment inoperatiu i que no garanteix la selecció dels millors. Algú creu que els millors acadèmics i investigadors conserven documents acreditatius de tots els congressos on han estat convidats, de les conferències que han impartit, dels estudiants que han tingut, dels cursos que han donat, etc.? Creu algú sincerament que un acadèmic o investigador de primera línea perdrà el seu temps escrivint “un projecte acadèmic personal i original...., un projecte de recerca....., i un pla d’actuació docent...”? Com a màxim se’ls pot demanar una o dues pàgines explicant el seu projecte docent i investigador, però de cap manera no es pot demanar als candidats que dediquin mesos a preparar una documentació del tot innecessària.
   

Crec que la UB hauria de retirar el document i optar per un sistema de contractació semblant al de les millors universitats. Això vol dir mitjançant una convocatòria totalment oberta i anunciada internacionalment. Els candidats n’hi hauria prou amb que presentessin el seu CV i cartes de recomanació. S’hauria de fer una pre-selecció de candidats (short-list) mitjançant comissions d’experts internacionals, secretes i totalment independents. Aquesta pre-selecció hauria d’estar basada només en criteris d’excel·lència científica i acadèmica. La selecció final la podria fer la pròpia universitat, amb representants del departament, després d’una entrevista personal amb els candidats pre-seleccionats. Només d’aquesta manera s’aconseguiria augmentar el nivell de qualitat del professorat, i per tant de la pròpia universitat.

Sobre els rànquings d'universitats

En els rànquings d’universitats publicats al Times Higher Education Suplement (THES) la primera universitat espanyola és la Universitat de Barcelona (UB), que hi apareix al lloc 190, a nivell mundial, i al lloc 80 a nivell europeu. I al report de la Shanghai Jiao Tong University la UB hi apareix en l’interval 151-200 a nivell mundial i a l’interval 57-78 a nivell europeu.

Aquesta posició de les universitats catalanes i espanyoles en els rànquings és molt dolenta i posa en evidència l’estat deplorable de les universitats del país, així com el baix nivell global de les universitats europees. Una comparació amb els països de l’entorn més immediat mostra una situació de clara inferioritat de les universitats espanyoles. El Regne Unit, Alemanya, França, Suècia, Suïssa, Holanda, Itàlia, Dinamarca, Noruega, Finlàndia i Bélgica estan molt per davant. Espanya ocupa el 20è lloc mundial, posició que no es correspon, ni de bon tros, al seu nivell econòmic i de desenvolupament.

El que mesuren sobretot aquest rànquings és la qualitat i el prestigi del professorat i de la recerca que duen a terme. En el cas del THES això compta com a mínim un 65%, i en el cas del de Shanghai un 80%. La conclusió és doncs ben clara. Si es vol millorar la situació de les universitats en els rànquings el que cal sobretot és millorar la qualitat del professorat i de la recerca que realitzen.

A la UB, la meitat del professorat ordinari no participa en cap projecte de recerca finançat. I del 50% que fa recerca, només un petit percentatge publica en revistes de primera línia internacional. A què és deguda aquesta situació? Fins recentment, les places de professorat universitari han estat exclusivament places de funcionari i s’han assignat mitjançant el sistema d’oposicions. Aquest sistema ha demostrat la seva total ineficàcia. Per una banda és un sistema extremament tancat que mitjançant absurdes traves burocràtiques deixa fora a possibles candidats ben qualificats, i en particular als estrangers. Per altra banda, en molts casos la oposició no és més que una farsa en la qual el guanyador ha estat pactat d’antuvi entre els membres del tribunal. En qualsevol cas el que acaba donant la plaça a un candidat determinat no és la seva vàlua com a docent i investigador ni la seva capacitat de lideratge, sinó més aviat les seves relacions personals amb els membres del tribunal. El resultat és el que tenim: unes universitats on un elevat percentatge del seu professorat no està ben qualificat, no fa recerca a nivell internacional i no té capacitat de lideratge.

Què es pot fer per millorar aquesta situació? En aquests moments la universitat té la possibilitat de contractar directament el seu personal docent i investigador. Cal doncs que utilitzi aquesta via i eviti al màxim, i si és possible totalment, l’increment de la seva plantilla de funcionaris, atès que la via funcionarial no és garantia de qualitat. En les millors universitats la selecció del personal docent i investigador es deixa en mans dels departaments. Aquest és un bon sistema en el cas de departaments excel·lents, ja que són els mateixos membres del departament els primers interessats en contractar els millors candidats possibles per tal de mantenir el seu nivell i prestigi. Malauradament, però, en el cas dels departaments mediocres això no es pot fer així. L’experiència demostra que si a un departament mediocre se li deixa seleccionar el seu personal, aquest esdevindrà encara més mediocre. Cal doncs un sistema de selecció de personal independent dels departaments. Un bon sistema seria que els departaments i altres unitats de recerca presentessin les seves propostes de contractació de personal i que aleshores fos la universitat, a través d’un organisme independent, qui fes una convocatòria a nivell internacional completament oberta. Un cop presentades les candidatures, aquestes haurien de ser avaluades per comissions d’experts, també internacionals i del més alt nivell, per tal de garantir la honestedat i qualitat del procés. L’objectiu és ben clar: aconseguir els millors candidats a nivell mundial amb els recursos disponibles. No es tracta només d’aconseguir bons candidats, no n’hi ha prou amb que tinguin l’acreditació de l’AQU o de la ANEP, o que hagin superat una habilitació. Aquests criteris són de mínims, però el que necessitem són criteris de màxims.

És evident que en la competència global per captar els millors acadèmics i investigadors s’han de poder oferir condicions de treball i sous comparables als de les millors universitats. De moment encara estem lluny d’això, però molts investigadors estarien disposats a venir a Barcelona cobrant molt menys que a d’altres llocs simplement per poder gaudir de la nostra ciutat i del clima mediterrani.

La universitat també hauria de considerar seriosament la possibilitat de fer alguns ‘contractes estrella’, això és, intentar captar professors investigadors de primera línia mundial mitjançant ofertes econòmiques i condicions de treball atractives. Aquests professors farien de catalitzador del procés cap a l’excel·lència.

Paral·lelament a la millora de la qualitat dels professors-investigadors, la universitat ha de posar les condicions perquè aquests puguin treballar en condicions favorables. Les polítiques universitàries d’inversions en infraestructures, laboratoris, instituts, etc. han de tenir sempre present que l’objectiu és el de facilitar el treball dels seus professors-investigadors. El criteri bàsic ha de ser sempre el d’afavorir aquelles persones i grups que realitzen el millor treball, que tenen més activitat i prestigi internacional i que treballen en aquelles àrees on cada universitat pot acabar consolidant una posició de lideratge a nivell mundial.

La meva opinió, i en això estic d’acord amb els criteris emprats en els rànquings, és que la qualitat d’una universitat s’aconsegueix sobretot mitjançant la contractació de professors i investigadors excel·lents. Són aquests els qui algun dia guanyaran un premi Nòbel o una medalla Fields, els qui obtenen resultats importants i escriuen articles influents que fan avançar el coneixement i fan progressar la societat, els qui creen al seu entorn grups de recerca actius i spin-offs que acaben tenint un impacte social i econòmic, els qui donen prestigi a la institució i atrauen els millors estudiants i investigadors d’arreu i, per sobre de tot, els qui formen als nostres joves i els estimulen a esdevenir, ells també, excel·lents.